Amigo Felix, Doña Blanca de Molina y sucadeta de peus necessaria

 Bon dia per la nit! 

Com esteu? Nosaltres estem ja molt cansats, i això que aquesta nit hem dormit genial i súper bé. Hem dormit tant i tant bé que el Jordi m'ha hagut de despertar! Entre el soparet tan bo d'ahir, la fresqueta (i molta) per la nit i la tranquil·litat d'un poble de només 9 habitants a l'hivern i sense cobertura... La veritat és que feia goig acabar les vacances així!

Amb el cor trencat i poques ganes de marxar, perquè el final del viatge ja s'intueix, hem emprès camí cap al darrer destí: Molina de Aragón. Una horeta de viatge i ja hi érem, així que ens pres la sortida de Pelegrina amb tota la calma del món.

Només sortir a la carretera hem fet la primera parada. Resulta que el Parc Natural del Riu Dulce (on es troba Pelegrina) és on es van gravar molts capítols de "El Hombre y la Tierra", de Félix Rodríguez de la Fuente. Així que al poc de la seva mort, el poble de Sigüenza va decidir fer i dedicar-li el mirador des de d'on gravava les seves escenes.

Després d'uns consells que ens han donat unes senyores que estaven al mirador (si voleu saber com sortir estilitzades a les fotos ens podeu preguntar a qualsevol dels tres), hem fet via cap allà.

Camí curt fins l'autovia i després nacional bona fins a Molina. La veritat és que venint de Pelegrina, el poble nou ens ha semblat lleig... I òbviament no podia tenir el mateix encant, però un cop hem entrat dins muralles ha millorat molt.

Un cop aparcats, hem anat a fer el check-in. Hem agafat les maletes, hem pujat fins l'entrada, hem entrat... I hem esperat i esperat. Hem trucat, i res. Al final, ha vingut una senyora que semblava una mica enfadada i ens ha demanat el nom i els DNI, però ni donava peu ni acceptava qualsevol intent de ser simpàtics. Així que hem pujat a l'habitació... I la cosa no millorava: habitació triple, amb tres plegatins individuals i sense climatització, donant a una plaça i amb terrasses de bars a uns 50 metres... Hem deixat les coses i no hem tornat fins la nit.

Així que ens hem dedicat a passejar pel poble. A l'Albert l'han xivat que hi havia mercat setmanal, així que hem passejat pel poble fins trobar-lo. Hem aprofitat per veure carrerons i veure l'ambient. Després hem fet vermutet i dinat.

El que no esperavem era tenir una sobretaula ... "amenitzada" per dir-ho bonic. Després de prendre una cerveseta ens disposavem a dinar quan ha arribat una parella d'una seixantena amb una gossa molt tranquil·la. Ens han preguntat si la gossa ens molestava i al dir-li que no teniem cap problema s'han assegut al nostre costat. Fins aquí tot bé. Aps! però el tema arribava a les postres. Es veu que eren una parella que va decidir mudar-se de Chueca a Guadalajara i no contents amb això de Guadalajara a un poblet perdut a Cuenca (de 40 habitants). Total que la senyora tenia ganes de xerrar. I sabeu aquelles persones "lisensiades" ... doncs això! Criticant la gent amb nens, que ells no tenien per què aguantar-los, que si havien viatjat molt, que si heu de fer això o allò altre ... En fin, que l'Albert que avui necessitava una becaina s'ha quedat sense ella i total per ser educat i no enviar a la p*** me*** a la senyora.

Hem fet temps fins les 16h, que obrien l'oficina de turisme, i allà hem pogut arreglar un petit aspecte que hagués estat la cirereta del pastís dels èpics fails: resulta que ahir vam reservar entrades per la visita guiada de les 17:45h al castell de Molina, però només ens deixava seleccionar dues entrades. Vam pensar que seria quelcom informàtic, i no vam tenir una altra idea que agafar dues des d'un mòbil i l'altra des d'un altre. Doncs va resultar que no era una errada, era que només en quedaven dues! Així que ens vam quedar amb una persona més penjada que un fuet fins que avui ens ho han pogut arreglar en persona. De fet, l'Albert proposava d'afaitar-se i passar com el nostre nen (encara que crec que no hagués colat).

A més d'arreglar aquest afer, ens han assessorat molt bé de què veure i com anar als llocs, així que hem fet temps passejant dins muralles i admirant les casones de famílies benestants del poble, el call jueu i la moreria, que daten del s.XV i del XVI, respectivament, i que, curiosament, estan una al carrer de Arriba i l'altra a la de Abajo, paral·leles l'una amb l'altra. També és curiós que quedessin unides per una porta de muralla a l'extrem esquerre dels dos carrers i que aquesta s'anomeni "La Puerta del Baño". Això sí, hem de dir que a l'oficina de turisme "se han venido arriba" quan ens han senyalat com a punt d'interès unes suposades exposicions de plantes medicinals de la zona. I diem suposades perquè al arribar al punt concret, simplement hi havia una paret pintada amb 4 plantes i els seus noms.

Encara que ha baixat la temperatura, el cansament i la deshidratació acumulades pesen, i hem acabat de fer temps a la plaça de Sant Pere, que estava a poca distància de la torre del Rellotge (lloc on havíem quedat amb la guia). El que no havíem comptat és (i mira que en portem unes quantes, de visites a castells) que fa una pujada horrible...

Un cop hem arribat, ens esperava la noia de l'oficina de turisme. Ha volgut començar la visita súper puntual, fet que hem agraït, però dos visitants han arribat tard i l'han interromput. Un cop ha tancat les portes del castell (no he vist mai unes claus tan grans en directe i en ús) ens ha començat a explicar i a recórrer els 6000m2 de la vila dels cavallers, que era el recinte dintre muralles on vivien les famílies dels cavallers, i que pertany a la vila medieval; i els 3000m2 del pati d'armes. Això fa que sigui el segon castell més gran en extensió de tota la Península ibèrica, sent el primer el castell de Gormaz, a Sòria.

No sé si sou conscients de l'extensió de terreny que implica això, però sí que us diré que, per variar, feia moooooooooolta pujada...

Ens ha explicat, entre d'altres coses, que el senyor musulmà Abengalbón (el Caïd Ibn Galbun) deixava allotjar-se al Cid i a la seva família a Mahlia (nom musulmà de Molina) quan aquests anaven de camí a Llevant i de tornada.

També ens ha dit que, posteriorment, va pertànyer als senyors de Lara, sent una de les més destacades doña Blanca de Molina, potser la governant més destacada d'aquestes contrades. Va decidir ampliar la muralla per incloure les cases fins el riu, ampliant el territori; va fer un canvi de legislació perquè els càstigs que rebessin els homes no afectessin també a la seva dona i als seus fills, com passava en aquella època a tot arreu, va canviar una de les línies dels furs perquè els excedents de producció de menjar no es poguessin vendre, sinó que es portessin a castell per repartir entre les famílies més pobres... I no va fer més perquè la llegenda diu que el seu cunyat (el rei Sanç IV de Castella) la va enverinar perquè la seva dona heretés el "señorío" i poder-ho annexionar a la Corona de Castella com havien volgut fer molts anys abans.

Un cop annexionada, el rei Enric II de Castella va regalar Molina a un lloctinent francès, i els molinesos, enfadats, es van alçar en armes contra Castella. Van guanyar, van demanar ajuda a Pere IV el Cerimoniós i van passar a ser aragonesos. Anys després, Isabel la Catòlica va tornar Molina a Castella però permetent-los que mantinguessin el seu cognom. D'aquí que el poble és digui Molina de Aragón tot i pertànyer a Guadalajara.

Els molinesos van tornar a demostrar "geni i figura" a la Guerra del Francès i els van premiar la seva valentia atorgant-los el títol de ciutat. La guia feia broma comentant que ells eren ciutat mentre Madrid només era vila...

Només acabar la part de la visita amb dues curiositat: les seves patrones són la del Carme (tot i no olorar el mar ni de lluny), i la Immaculada, i tenen una bula papal per poder celebrar el Nadal pel 7 de desembre, perquè volien fer la missa del Gall de vetlla a la seva copatrona, i els van concedir.

Sortint de la visita hem anat a veure el jaciment arqueològic del Prao dels Jueus, on es troben les restes d'una sinagoga i un lagar, entre d'altres, i que està a tocar del castell.

Després de tot això, hem decidit agafar el cotxe per anar a un santuari que ens han recomanat: el de la Verge de la Hoz. És troba a 11km i és un paratge força sorprenent, perquè està excavat i construït aprofitant un barranc natural. Hem caminat una miqueta en paral·lel al riu i en un punt que semblava un "merendero" ens hem aturat a refrescar-nos els peus.

Ja remullats, i amb una mica més d'energia després de respirar al riu, hem tornat cap a Molina. I com era hora de sopar hem decidit anar a un restaurant que quedava ben a prop de l'hotel. Com ho podem dir per a que ho enteneu. El restaurant tenia gent, així que a priori, la cosa pintava bé. Però ha resultat ser d'aquells on en Chicote hagués pogut rodar un dels seus capítols de "Pesadilla en la cocina". De la carta que tenien han hagut de venir 2 vegades per dir-nos que no els hi quedava el que demanàvem i una vegada demanat, el sopar ha resultat ser molt olios (en els 3 plats diferents que hem demanat). En fin, no recordarem aquest sopar com el millor del viatge, i menys després del que vam tenir ahir. En tot cas, ja toca recollir-se. Demà vindran molts més kilòmetres de tornada a Barcelona, perquè això ja toca la seva fi.

Permeteu-nos acomiadar-nos i descansar. Una abraçada.